La nit que vaig fer cim a l'Aconcagua

Mai en ma vida se m'havia fet referència amb un qualificatiu tan afable. Arribat a un poblet dels Pirineus, després d'haver completat etapa, anava cercant lloc per passar la nit. Queia una pluja finíssima entremesclada amb una boira que donava al poble un caire misteriós i silent. El tram havia sigut dur, així que vaig entrar al primer hostal que em vaig topar. A dintre hi havia una senyora d'edat asseguda a una cadira devora una finestra que donava al carrer. La vaig saludar i li vaig demanar si tenien habitacions per dormir. En va mirar, i alçant una mica la veu va dir:
—Josep, ha arribat un muntanyenc!
Quan vaig sentir aquell atribut no vaig poder fer de manco que, tot intentant no demostrar-ho, emocionar-me. Ja em direu! Un menorquí de terres planes que li facin ressenya d'aquella manera.

El Josep va sortir -supòs que fill de la casa- i em va preguntar si em volia allotjar a l'hostal. Li vaig dir que sí, i ell, tot seguit, em va fer saber els honoraris de l'estança.
Vaig acceptar només el preu del dormir i sopar, ja que el berenar de l'endemà no el prendria. Havia de partir molt de matí i l'hora que se servia l'esmorzar, a les vuit, era massa tard.
Mentre feia pujada cap a l'habitació anava pensant encara amb l'adjectiu de "muntanyenc", i em sentia tot orgullós. Dutxat i rentada la roba vaig enfilar escales avall per sopar. L'àvia, ara davant la televisió, seguia asseguda a la sala.
Durant l'àpat nocturn vaig estar sol, a l'hostal, només m'hi hostejava jo. Encara que el Josep, encuriosit i educadament, m'interrogava sense atabalar-me: li cridava l'atenció que un menorquí rondés per aquells paratges.
Ben atapeït del sopar, i amb ganes de descansar, els vaig dir que me n'anava a dormir. Vaig pagar l'habitació i el sopar i li vaig recordar que partiria molt d'hora.
Aquella nit, joiós amb el qualificatiu de l'àvia, vaig somiar que feia cim a l'Aconcagua.
L'endemà, a les sis i mitja del matí i quan anava per partir, vaig trobar el Josep que m'havia parat taula amb un cafè amb llet, torrades amb melmelada i un suc de taronja. No em va voler cobrar... Vaig deixar un paper de cinc euros, que era el que costava l'esmorzar damunt la barra, i ens vam tornar acomiadar.

"Els penyals de Curniola"

Em sentia atordit per la topada. No tenia prou clar si ja m'havia fet seva o si encara tenia qualque opció de fugir.

Baldament no sapiguem quan, tots tindrem una cita amb la senyora de la godalla. L'altre dia, perfilant uns penyals a peu, unes roques es van desprendre provocant que rodolés uns metres avall fins a un petit replà de carritxeres. L'ensopegada va ser digne perquè en dècimes de segons se'm personàs ella, la mort. Fent la travessa dels Pirineus, coronant un cim per un lloc errat i envoltat d'una boira densa, ja n'havia percebut les seves alenades. Encara que, totalment perdut i passades unes hores, el sòl va esvair les partícules d'aigua vaporosa i esfumà, també, l'ombra de la gran senyora.

Però aquesta vegada, era més que els seus alens: la tenia tota dreta, godalla en mà, al davant meu. Entremig d'un somriure em va dir que feia temps que em tenia controlat, que era molt atrevit i valent i, que així mateix però, no havia sobrepassat els límits. En canvi avui, quan t'he vist aquí a dalt, t'he seguit amb el pressentiment que traspassaries la frontera. Estava clar que no li agradava haver d'emportar-me, però la circumstància era mereixedora.

Una conversa amb la mort, cara a cara, no és gens fàcil, creis-me. Si ja ens costa xerrar de malalties greus i situacions desagradables imaginau-vos tenir aquella figura, imponent i misteriosa, que et diu que et ve a cercar.

Resignat i quan semblava que tot estava decidit, la gran senyora de la caputxa negra, amb l'eina de segar aixecada, em va dir:

— Aquests penyals d'aquí són els de Binideufà?

—No…! —Li vaig contestar— Aquests són els penyals de Curniola, per què?

—M'hauré equivocat —va dir ella—, l'encàrrec per al qui m'havia d'endur era als penyals de Binideufà… Perdona!

L'endemà, al diari Menorca i a lB3 noticies migdia, m'assabentava del desafortunat desenllaç als penyals de Binideufà.

Caminar i escriure... Hi ha similituds?

Moltes vegades, quan arribes a casa després d'una caminada, t'adones que amb el fet de caminar, pensar i escriure hi pot haver moltes similituds. La relació es fa evident quan et fiques davant el teclat de l'ordinador. Caminant per un bosc o vagarejant per un sender la ment estudia l'entorn, construeix un mapa de la circumstància, fixa un pla a seguir i tradueix aquella intenció en un encadenament de passos fins a assolir el propòsit.
De la mateixa manera, guiant l'escriptura a través de les mans, exigeix a dissenyar una ruta a través de la ment i crear un viarany de pensaments fins al desenllaç... Caminar, idò, podria ser l'organitzador de la situació que ens envolta; escriure podria ser el que posa ordre a la vivència i els pensaments, encara que també podria ser a la inversa.