La nit que vaig fer cim a l'Aconcagua

Mai en ma vida se m'havia fet referència amb un qualificatiu tan afable. Arribat a un poblet dels Pirineus, després d'haver completat etapa, anava cercant lloc per passar la nit. Queia una pluja finíssima entremesclada amb una boira que donava al poble un caire misteriós i silent. El tram havia sigut dur, així que vaig entrar al primer hostal que em vaig topar. A dintre hi havia una senyora d'edat asseguda a una cadira devora una finestra que donava al carrer. La vaig saludar i li vaig demanar si tenien habitacions per dormir. En va mirar, i alçant una mica la veu va dir:
—Josep, ha arribat un muntanyenc!
Quan vaig sentir aquell atribut no vaig poder fer de manco que, tot intentant no demostrar-ho, emocionar-me. Ja em direu! Un menorquí de terres planes que li facin ressenya d'aquella manera.

El Josep va sortir -supòs que fill de la casa- i em va preguntar si em volia allotjar a l'hostal. Li vaig dir que sí, i ell, tot seguit, em va fer saber els honoraris de l'estança.
Vaig acceptar només el preu del dormir i sopar, ja que el berenar de l'endemà no el prendria. Havia de partir molt de matí i l'hora que se servia l'esmorzar, a les vuit, era massa tard.
Mentre feia pujada cap a l'habitació anava pensant encara amb l'adjectiu de "muntanyenc", i em sentia tot orgullós. Dutxat i rentada la roba vaig enfilar escales avall per sopar. L'àvia, ara davant la televisió, seguia asseguda a la sala.
Durant l'àpat nocturn vaig estar sol, a l'hostal, només m'hi hostejava jo. Encara que el Josep, encuriosit i educadament, m'interrogava sense atabalar-me: li cridava l'atenció que un menorquí rondés per aquells paratges.
Ben atapeït del sopar, i amb ganes de descansar, els vaig dir que me n'anava a dormir. Vaig pagar l'habitació i el sopar i li vaig recordar que partiria molt d'hora.
Aquella nit, joiós amb el qualificatiu de l'àvia, vaig somiar que feia cim a l'Aconcagua.
L'endemà, a les sis i mitja del matí i quan anava per partir, vaig trobar el Josep que m'havia parat taula amb un cafè amb llet, torrades amb melmelada i un suc de taronja. No em va voler cobrar... Vaig deixar un paper de cinc euros, que era el que costava l'esmorzar damunt la barra, i ens vam tornar acomiadar.