Algú havia de tornar a engegar el món.

M'havia aixecat de bon matí i prenia cafè a la mateixa cuina. La nit passada, al restaurant, s'havia treballat força i fins molt tard. Era el corrent dels dissabtes a vespre.

Aquell diumenge només es treballava al migdia, encara que igualment s'havia de procedir a la posada a punt (mise en place): tota una sèrie d'ocupacions i tasques per a facilitar el màxim possible la conclusió dels plats.
Les hores prèvies al migdia, els companys de cuina i cambrers anaven arribant. A la sala, el telèfon no parava de sonar i el llibre de reserves ja era quasi complet. A la cuina, les cassoles emprades per a les preparacions s'anaven amuntonant a les piques de l'aigüera, tothom anava agafant ritme i conscienciació davant d'una nova "envestida": s'estava acostant el temut embat del diumenge a migdia.
Nervis, tensió, qualque broma amb els cambrers a l'hora d'emportar-s'en els plats i un ritme frenètic, era el panorama que s'hi reflectia un diumenge més. Semblava que aquell no l'havíem de salvar, però tots s'acabaven superant.
Havent dinat tots junts, i un cop acabada la jornada i oblidades ja les desavinences per l'estressant moment, em veia amb ganes per atracar-me a la vorera de la mar: arribar fins al Cap de Cavalleria podria ser una bona opció.
Plantat davant l'escenari costaner, i encara dins el cotxe, vaig aprofitar per acabar d'escoltar un tema melodiós que sonava a la ràdio. Potser aquelles notes musicals acabarien d'amainar els nervis acumulats.
Molt a prop d'on vaig activar el fre de mà del cotxe vaig visualitzar una silueta humana que, juntament amb la d'un gos, caminava a contra llum en direcció a la costa. Els passos lents i delicats dels protagonistes perfilaven un sender pedregós que s'allargava fins a unes trinxeres en runes. El vent s'havia aturat completament i uns núvols baixos de tons lilosos escortaven, sobre l'horitzó del mar, l'acomiadament de l'astre rei.
Mentre els raigs del sol es reflectien sobre la mar, girant la mirada cap a l'altre costat, vaig advertir una barca de pescadors que sortia de la bocana del port. Aquella barqueta solcant una mar en calma rematava el panorama i em feia respirar un aire de tranquil·litat.
Adreçant-me a peu pel caminet on hi havia observat la silueta de la persona amb el gos, em vaig aproximar molt a prop de la vorera i en un raconet, on els rajos de sol encara es manifestaven, m'hi vaig asseure. La temperatura era agradable, i l'esgotament s'havia convertit en plaent, semblava que el món s'havia aturat.
Bé al costat, damunt unes pedres, una sargantana restava immòbil i atenta. Amb el cap lleugerament alçat aprofitava, semblava, el mateix plaer. Cap dels dos gosàvem a moure'ns i ens amaràvem d'aquell instant lent i reparador.
Vaig tenir la sensació d'haver-me adormit, no sé si vint segons o mitja hora, però els lladrucs del gos, una mica més enllà, em van sobresaltar. A la sargantana també, i espantada s'amagà ràpidament entre les pedres… Algú havia de tornar a engegar el món.
Vaig agafar camí cap al cotxe per tornar al costum del poble… La mar havia engolit completament al Sòl.