Deixava passar el temps d'aquell capvespre

Assegut vora l'antiga torre de defensa de "Sa Nitja", deixava passar el temps d'aquell capvespre. Esperava el moment idoni de la llum, per fotografiar aquell espai tan seductor.
De sobte se'm va plantar, uns metres enllà i sobre unes pedres, un ocellet. Semblava que no tenia por i vaig pensar que s'havia apropat amb qualque intenció. M'observava i feia petits botets, com si m'estudiés abans de voler entrar en conversa. Quant el vaig sentir cantar va ser quan se'm confirmà la teoria: volia saber coses de mi.

—Bones vistes, les que hi ha aquí davant, no? – em va dir amb una piulada alegre.
—Sí, amb aquesta calor fa una mica de vessa arribar-te, però s'ho ben paga —vaig contestar
—Per què la gent no hi ve més, a passar estones per aquests paratges de la costa nord? —va prosseguir, l'ocell
—Els humans som animals de costums, ens adaptem al nostre entorn urbà, i cream inconscientment pràctiques per no haver de canviar res —vaig dir—. Darrerament i cada dos per tres sent a dir que ens hem ancorat dins la zona de confort i que som incapaços de rompre amb els estàndards de la vida quotidiana… Jo n'era el primer!
—No estaves satisfet amb el que feies i amb la teva vida? —va demanar, l'ocellet
—Sí, però no em bastava —li vaig contestar—. M'adonava que volia canviar aquella dinàmica però sempre em quedava amb la feina a mig camí.
—I ho has resolt?
—Una malaltia em va fer recapacitar —li vaig respondre—. Va ser, vull creure, la causa per la qual vaig començar a prendre'm la vida d'una manera més acord amb el que pensava i, que en canvi, no era capaç de fer. En aquestes meravelloses raconades de la costa Nord, d'ençà que vaig fer aquesta mena de mutació, hi pas la majoria dels capvespres.
—Sou complicats els humans —va dir l'ocellet, girant la vista cap a l'illa dels porros—, per tal d'omplir el buit i sentir-vos segurs us aferrau a les accions rutinàries i repetitives, fins que arriba un moment límit que us heu d'enfrontar a l'autèntica realitat i les adversitats de la vida.
—Adonar-me'n, ocellet, no va ser gens fàcil… Per desbaratar qualsevol situació, aparentment confortable, s'hi ha de fer feina i saber patir una mica. D'enfilar muntanyes a munt amb certes dificultats i molts moments de solitud n'he pogut convèncer-me.
—Corrobor les teves deduccions, aventurer, però t'he de dir que per sentir-te bé no és necessari haver de pujar muntanyes ni travessar boscos. N'hi ha que per sentir-se bé, el millor, és fer-ho fàcil, simple… deixar fluir; i la vida ja dictarà.
—Combregues amb aquesta teoria, ocell?
—Jo, amic excursionista, m'acobl a la natura… Accept fer-me gran, intent ser humil, a saber estar trits en certs moments i plorar una mica de tant en tant.

Semblava que la llum era l'adequada. Vaig agafar la càmera i abans d'enfocar cap aquelles roques vaig voler fotografiar l'ocellet, però ja havia aixecat el vol… Qui sap si aquella conversa només havia sigut una ànsia, per part meva, de contar-li coses.