"Els penyals de Curniola"

Em sentia atordit per la topada. No tenia prou clar si ja m'havia fet seva o si encara tenia qualque opció de fugir.

Baldament no sapiguem quan, tots tindrem una cita amb la senyora de la godalla. L'altre dia, perfilant uns penyals a peu, unes roques es van desprendre provocant que rodolés uns metres avall fins a un petit replà de carritxeres. L'ensopegada va ser digne perquè en dècimes de segons se'm personàs ella, la mort. Fent la travessa dels Pirineus, coronant un cim per un lloc errat i envoltat d'una boira densa, ja n'havia percebut les seves alenades. Encara que, totalment perdut i passades unes hores, el sòl va esvair les partícules d'aigua vaporosa i esfumà, també, l'ombra de la gran senyora.

Però aquesta vegada, era més que els seus alens: la tenia tota dreta, godalla en mà, al davant meu. Entremig d'un somriure em va dir que feia temps que em tenia controlat, que era molt atrevit i valent i, que així mateix però, no havia sobrepassat els límits. En canvi avui, quan t'he vist aquí a dalt, t'he seguit amb el pressentiment que traspassaries la frontera. Estava clar que no li agradava haver d'emportar-me, però la circumstància era mereixedora.

Una conversa amb la mort, cara a cara, no és gens fàcil, creis-me. Si ja ens costa xerrar de malalties greus i situacions desagradables imaginau-vos tenir aquella figura, imponent i misteriosa, que et diu que et ve a cercar.

Resignat i quan semblava que tot estava decidit, la gran senyora de la caputxa negra, amb l'eina de segar aixecada, em va dir:

— Aquests penyals d'aquí són els de Binideufà?

—No…! —Li vaig contestar— Aquests són els penyals de Curniola, per què?

—M'hauré equivocat —va dir ella—, l'encàrrec per al qui m'havia d'endur era als penyals de Binideufà… Perdona!

L'endemà, al diari Menorca i a lB3 noticies migdia, m'assabentava del desafortunat desenllaç als penyals de Binideufà.